Som petroaddictes, sí. I no sabem com posar-hi remei. L’endemà que l’aixeta del petroli es tanqui, potser d’aquí a unes dècades, el món es paralitzarà? Esperem que no! Però des d’aquest precís instant hem de buscar altres aixetes que garanteixin l’abastament energètic perquè la roda de la vida segueixi girant. El futur passarà per un model energètic mixt, on les energies renovables, respectuoses amb el medi ambient i inesgotables a la natura, tindran un paper fonamental. En aquest llibre hi trobareu una munió de receptes a l’abast de tothom per a cuinar un món energèticament més sostenible.

Maria no se sent còmoda a casa. Hi ha els típics conflictes familiars amb els pares i un germà drogoaddicte. En vista de la por que pren al seu germà, fuig a Carcassona on viu Charles. Però amb ella s’enduu una estranya medalla que conté una maragda. Només quan la llueix en un dels actes culturals que es fan a l’estiu a Carcassona, Monsieur Brouart la reconeixerà i començarà una llarga i trepidant història per aconseguir el graal càtar, sobre el qual pesa una greu maledicció que s’anirà complint sense excepcions.

Zag, un xiquet sahrauí, és acollit per la família de Miquel per a passar un parell de mesos a sa casa. Durant eixe temps Zag es troba un món amb un paisatge i uns costums completament diferents a la seua vida al desert. Però seran principalment Miquel i els seus amics els que descobriran la realitat sobre el poble sahrauí: un poble dividit, part del qual està sotmés a una terrible invasió militar i part, arraconat a l’hamada, la zona més àrida del desert, on sobreviuen en camps de refugiats gràcies a una minsa ajuda internacional. Veuran també com han anat passant els anys i la situació dels sahrauís s’ha fet cada vegada més desesperant a causa de la hipocresia que alguns anomenen diplomàcia.

Miquel, estudiant de Belles Arts, està pintant als peus del Montcabrer el Mas del Baró, el Mas Maleït. Quan pinta uns ametlers que presideixen l’entrada del mas, apareix reflectit al llenç un rostre femení que mostra uns ulls esgarrifats. Sorprés davant la repetició del fenomen, iniciarà una investigació que el durà a esbrinar qui s’amagava al darrere d’un crim execrable.

Però quina de grossa havia passat aquella nit? Martina va mirar per la finestra i... no va veure cap arbre al carrer. Ni a la plaça. Ni al parc. Ni al riu... La ciutat havia perdut el verd!

¿Pero qué había sucedido aquella noche? Martina miró por la ventana y… no encontró ningún árbol en la calle. Ni en la plaza. Ni en el parque. Ni en el río…¡La ciudad había perdido el verde!

En Joan Petit quan balla, balla amb la mà, amb el puny, amb el braç, amb el colze, amb el cap,...

Des que tinc memòria, és a dir, dos o tres setmanes abans de nàixer, va començar a picar-me un poc això de tindre uns cognoms tan estranys.
Els meus pares van decidir posar-me Bella. Bella!, quin nom tan meravellós!
–Bella Cagaire i Bufeta –va dir mon pare–, sona magnífic.
«Espera un moment!», vaig pensar des de dins de la panxa, «Com que Cagaire i Bufeta?».
Així és que com veieu, he odiat els meus cognoms des que me’n recorde de mi mateixa, fa quasi ja deu anys.

Al protagonista d’aquest relat no li agrada viure sol, però és inevitable: és un linx. Sent dolor quan se’n va del costat de la mare. I sent més dolor encara quan el seu germà l’abandona i fuig cap a la costa. Correran moltes aventures per separat fins que es retroben.
Però ja res no serà com abans.

Els punyals imprecisos és una novel·la policíaca ambientada en un circ ambulant. Un error del llançador de punyals provoca una desgràcia. Com que no és la primera vegada, hi ha qui pensa que no es tracta d’accidents sinó d’assassinats.
Des d’ací, l’argument avança com un combat entre dues intel·ligències, la de l’investigador que busca proves incriminatòries, i la del llançador que contempla els esforços del rival amb sarcasmes i maniobres. Les sorpreses esperen a cada escena.
Tots dos són artistes del circ, que fa de teló de fons de la brega amb les divertides anècdotes d’aquest món ple de color.
Xavier Bertran va passar uns dies al Circ Cric, de Tortell Poltrona, per a documentar-se abans d’escriure aquesta novel·la.